Ara fa un temps vaig acabar el llibre És déu un matemàtic? de Mario Livio, i la veritat, no l’he deixat per pur orgull. Hi ha algunes pàgines que a mi em semblen més que intranscendents com aquelles que explica la història de un pergamí escrit per un matemàtic grec tan important que ara no recordo. Tot i així, hi ha coses que m’han atret bastant:
Origen de les matemàtiques
Hi ha dos teories que versen sobre l’origen de les matemàtiques:
- Alguns matemàtics creuen que tenen un origen innat, sempre han estat allà. L’exemple que es sol posar, és que quan “dos dinosaures s’ajunten amb dos dinosaures més, no cal cap humà per comptar que hi ha quatre dinosaures”. És molt llògica aquesta teoria. Conceptes com la “quantitat” existien molt abans que hi hagués algú per definir-los.
- D’altres defensen que les matemàtiques, s’aprenen, són adquirides ja que “si l’evolució ens hagués fet desembocar en una medusa que neda sola per l’oceà, aquesta podria morir sense conèixer la matemàtica”. Com podria aquesta medusa tenir consciència de la suma? De la quantitat?
La meva conclusió és que els conceptes si que són eterns i immutables, però els ha hagut de descobrir l’home. Us sona? És com la caverna de les idees de Plató: la existència real dels objectes matemàtics és un fet, i els homes la anem descobrint a poc a poc.
Estadística
El llibre fa una ullada a la estadística i explica que un naturalista belga, Quetelet, va mesurar la distribució de mesura de pit 5.738 soldats escocesos i l’altura de 100.000 reclutes francesos i llavors ho va representar en una gràfica, més o menys com la que acompanya:
Després de moltes més mesures, es sap que gairebé totes les mesures humanes segueixen aquesta distribució. Després el llibre planteja la següent situació: Si es fa una gràfica sobre els ingressos als USA, no surt una distribució normal. Si tant les característiques físiques com intel·lectuals dels éssers humans estan distribuïdes normalment, perquè no ho estan els ingressos?
Cites interessants
“Si he vist més lluny que altres homes és perquè m’he apujat a espatlles de gegants”
Sir Isaac Newton.
Aquesta frase està extreta d’una carta al seu col·lega Hooke (conegut per la llei de Hooke, que explica el comportament de les motlles), que l’acusava de robar-li les idees. Hooke era bastant baix i a sobre patia d’un encorvament, així que en realitat Newton s’estava rient a la seva cara.
Al final del llibre he trobat una cita que explica molt bé perquè jo vaig crear el blog:
“la filosofia ha de ser estudiada, no per les respostes concretes als problemes que planteja, ja que, en general, cap resposta precisa pot ser garantida com a vertadera, sino pel valor dels problemes en si mateixos; perquè aquests amplien la nostra concepció del possible, enriqueixen la nostra imaginació intel·lectual i disminueixen la seguretat dogmàtica que tanca l’esperit a la investigació”
Bertrand Russell – Els problemes de la filosofia
En realitat la cita continua així “però sobretot per la grandesa del Univers que la filosofia contempla, l’espirit es fa alhora més gran, i arriba a ésser capaç de la unió amb l’univers que constitueix el seu suprem bé”. Com podeu veure, aquesta cita que m’ha captivat, ara acompanya i complementa el títol del blog.
