La hemoglobina dels vampirs

(Antes de empezar aviso que esta entrada está escrita en catalán si hay algún lector que no lo entienda, que lo comente y lo traduciré al castellano).

M’agraden els títols que desconcerten al lector, i t’obliguen a seguir llegint, tot i que avui en dia és un recurs que fan servir molts diaris de dubtosa reputació literària (com vaig exposar a Humor de periódico). 

Al companys biomèdics no cal que els expliqui res sobre la hemoglobina, però al gran (o petit) públic  cal explicar que la hemoglobina és una proteïna que es troba als glòbuls vermells que circulen per la nostra sang. Aquesta proteïna posseeix al seu centre un àtom de ferro a on s’unirà l’oxigen, definint així la funció de la hemoglobina: transport d'oxigen. La hemoglobina és una porfirina (grup prostètic) que per les seves característiques dóna coloració: així la porfirina que forma la hemoglobina dóna un color vermell (que li dóna el color característic a la sang) i la porfirina de la clorofila, resulta un color verd (per això les plantes són d’aquest color). 

Fins aquí la teoria quan tot funciona. Com sempre a la biologia existeixen excepcions, així trobem un grup de malalties, les porfíries en que fallen els enzims que intervenen en la síntesi del grup hemo).  Jo em centraré en la porfíria en que manca el ferro central. La major conseqüència de la malaltia és la fotosensibilitat: els porfírics al exposar-se al Sol fabriquen oxigen actiu (component del lleixiu), tòxic per l’organisme.  Així els afectats per aquesta malaltia solien seguir els següents consells:

- No s'exposaven a la llum solar (pateixen cremades molt doloroses)

- No menjaven alls (ja que aquests afavoreixen la renovació de glòbuls vermells)

- Bevien sang (per aconseguir glòbuls vermells de xai)

- Era hereditari

- Defectes en la dentadura: les genives són molt sensibles per a ells, ja que els capilars que les vascularitzen estan molt exposats, llavors al rebre llum solar, aquestes no es formen bé i tenen problemes a les genives. Consequència: tenen les dents més llargues, especialment els ullals són més llargs. 

Si a tot això li afegim que la desconfiança que sentim per la gent que no actua com la Societat ens mana que ho fem... ja tenim una llegenda!. La (bio)medecina avança i actualment els porfírics reben un tractament a base de carotens que fa que puguin fer vida normal. Així que qui ho sap, pot ser el teu company de classe, el conductor del teu bus, el teu professor... és un vampir!  

Pels companys biometges: això preten ser un escrit divulgatiu, així un escrit molt, però que molt, simplificat, si voleu saber més, la wikipedia és molt sàvia. 

Pels que us passeu per aquí sovint, gràcies. Tot i escriure menys aquest mes per culpa de la Universitat, he comprovat que el nombre de visites no ha decrescut gaire, això sempre dóna força per posar-se a escriure.

Ciencia barata

Para nada tenía previsto escribir hoy, pero acabo de leer en La Vanguardia que las personas que divagan son más infelices. Si leéis el artículo encontraréis que:

"el solo hecho de encontrarse divagando prueba que no se siente bien en ese momento [...] Así pues, los autores concluyen que aunque la capacidad de divagar (darle vueltas a las cosas, dicho de forma coloquial)  permite al ser humano aprender, razonar y planificar y supone un importante logro cognitivo, lleva consigo un coste emocional."

Estoy completamente en desacuerdo. El primer argumento que voy a esgrimir contra esta teoría: todo se fundamenta en un experimento realizado por los usuarios de iPhone. O sea, ahora mismo cojo mi iPhone superchupiguay y subo el link a mi perfil de Facebook.  A los que vamos para científicos se nos dice que debe seleccionar a la población de forma homogénea, recogiendo todos los estratos de la sociedad, no apartando según criterios socio económicos (resumiendo muchísimo). Así este estudio sólo es aplicable a las personas con un iPhone que son una parte ínfima de los humanos que cohabitamos este mundo. Creo que este argumento refuta la teoría, por mucho que el estudio salga en una revista de prestigio (Science).

Para acabar de echar por tierra el artículo, una reflexión personal. Cuando veo a los niños, jugar la mayoría destilan, derrochan, exhuman felicidad. Estoy seguro que es porque no divagan: la ignorancia es la felicidad, hasta que uno se empieza a hacer preguntas. Cierto es que le estoy dando cierta razón al estudio, pero ¿quién firmaría vivir siempre con la felicidad de su niñez? Creo que la felicidad que se obtiene al hacerse preguntas, resolver algunas, compartir opiniones es mucho más plena que la de la niñez.  Al fin y al cabo, si no lo creyese, este blog no existiría ;-) 


EDITO: Alguien me ha comentado que no acababa de entender que pintaba el iPhone en esta historia. Simplemente los sujetos de este experimento son gente que se han descargado una aplicación de iPhone en la que debían responder a unas preguntas y luego los "científicos" han obtenido sus propias conclusiones.

Humor de periódico

Tenía intención de iniciar una sección que quería llamar “Humor de periódico” y seleccionar noticias graciosas o curiosas que viese por la red, pero he mirado y ya hay blogs que hacen eso (aquí y aquí), y yo también quiero hacer otras cosas y por todos es sabido que el que mucho abarca poco aprieta. Os dejo aquí una pequeña selección que yo había hecho:


Del 20minutos, diario de prestigio dónde los haya, se congratulan de repartir nosecuantos diarios que la mayoría de gente ni lee. La fórmula que usan para ser leídos es: titular llamativo.
- En un mes más de 1.200 rusos han muerto ahogados mientras se refrescaban.  
- Las locas noches gays de los curas rumanos

- Un joven muere al explotarle un chicle 
- Un bebé muere tras saltar once personas de un balcón porque creyeron ver al diablo

Éstas dos son de La Vanguardia, la fórmula es más pulcra:

- Lluvia fecal  Este titular en el 20minutos sería algo así cómo "En un pueblo del sur de Francia llueve mierda".  

Como decían en aquel anuncio de Aquarius, "el ser humano es extraordinario".  

Edgar Allan Poe, maestro del terror

Recientemente he acabado de leer Narraciones Extraordinarias de Edgar Allan Poe. Narraciones extraordinarias es una selección de escritos de Poe; varios de éstos son ya conocidas por el lector, ya que algunas novelas se inspiran en ellas o aparecen en alguna serie de televisión (una de ellas, El corazón delator, aparece en un capítulo de Los Simpsons).

Edgar Poe nació en 1809 en Boston, dos años después, se encuentra sin padres; así se fue a vivir con su padrastro, del que Edgar tomaría su apellido, pasándose a llamar como todos le conocemos: Edgar Allan Poe. Recibió una buena educación, incluso fue 5 años con su familia a estudiar a Inglaterra. Volvió a América para entrar en la universidad en la que sólo estuvo un año, durante el que se distanció con su padrastro, ya que sólo le pedía dinero: Poe había caído en el vicio del alcohol y el juego. Esta relación se tensó hasta el punto de que en el testamento de su padrastro (muerto en 1834), Poe ni es mentado. Eso le dolió enormemente a nuestro protagonista que a partir de entonces llevó una vida bohemia. Su mujer murió en 1847 y fue la gota que colmó el vaso:  en 1849 escribe que “de nada sirve razonar conmigo; no puedo más, tengo que morir”.  Una madrugada de ese mismo año fue hallado en un callejón de Baltimore, borracho, semiinconsciente, sucio. Moriría en el hospital al cabo de unos días.

Me ha sorprendido la cantidad de información que he encontrado de él en wikipedia, hay información de muchas fuentes, algunas afirman que fue el primer estadounidense en esforzarse por vivir en exclusiva de la escritura y otros afirman que la literatura actual no se puede entender sin Poe.

Es una lectura fácil y agradable, destacaría  la forma en que en pocas páginas Poe te atrapa dentro de la acción y te transmite terror. Es altamente recomendable para aquellos usuarios del transporte público ya que algunas de sus lecturas duran apenas 10 minutos. Si alguien se anima a leer narraciones de Poe, mis favoritas son:
- Los asesinatos en la “rue” Morgue y La carta robada. Las agrupo porque aparece el Mr. Dupont, un personaje fascinante.
- Gato negro
-  La caída de la casa Usher


PD: Me gustaría haberme pasado por aquí antes, pero he estado atareado cuando quería escribir y falta de inspiración cuando tenía tiempo.

La piràmide de Maslow

(Antes de empezar aviso que esta entrada está escrita en catalán si hay algún lector que no lo entienda, que lo comente y lo volveré a colgar en castellano)

Al 1943, Abraham Maslow presenta la seva piràmide en la qual estableix 5 nivells de necessitats:

Nivell 1: Necessitats físiques: són aquelles necessitats bàsiques per sobreviure: respirar, beure, dormir, eliminar el que el cos no necessita, etc. El sexe també s’inclou en aquesta categoria, entenent el sexe com la única forma de perpetuar l’espècie. Segons Maslow, les úniques necessitats amb les que neix l’humà són aquestes i les altres es van afegint amb el temps.

Nivell 2: Necessitats de seguretat: implica sentir-se fora de perill, sentir-se segur, cosa que engloba la salut, la integritat física i també l’accés als recursos necessaris per sobreviure. Analitzaré a fons un punt que trobem a la wikipedia, a petició expressa de la Tatiana: seguretat de tenir una propietat privada. Per entendre millor aquest segon nivell, pot ser li hauríem de donar la volta a la definició inicial, i dir que a aquest nivell pertanyen les coses que tenim por a perdre, així és més fàcil d’entendre que avui dia, ens faci por perdre aquelles coses que valen cares com el mòbil, el mp3, la T-10...

Un cop superats aquests dos primers nivells entrem més en qüestió de sentiments i emocions.

Nivell 3: Necessitat d’afiliació: Tu en el grup, tu en la societat, sentir que formes part d’un grup.

Nivell 4: Necessitat d’autoestima: Tu i tu. Això implica l’autorreconeixement i la confiança en un mateix.

Sorprenent, no?  Havia sentit que l’humà és social per naturalesa (Aristòtil), però no imaginava fins a quin punt. Pels humans és més important encaixar en el grup que en si mateix. Molts podran discutir aquesta afirmació, a aquests els dirigeixo aquesta qüestió: què passaria si no encaixessis en el grup, si no fossis acceptat? Què passaria si et passessis els dies sense parlar amb ningú? No creuries que l’estrany ets tu i no els demés? No t’intentaries assemblar als demés?.  Poso un parell més d’exemples. En totes les religions sempre s’intenta formar un grup, perquè la gent tingui la sensació que pertany a “alguna cosa”, així la relació entre ells sol ser de “germans”.  Un altre exemple relatiu als subjectes sobre els que la societat ha influenciat menys: els nens petits. Quin càstig més cruel hi ha que separar-los del grup?  A la meva escola a vegades vèiem els nens de 5-6 anys que els castigaven fora de la classe i amb prou feines podien resistir segons abans de trencar a plorar.

 

Nivell 5: L'autorealització. És el més difícil de definir, l’únic que veig clar és que per arribar-hi cal tenir bastant assentats els nivells inferiors. Segons la wikipedia “a través de la satisfacció d’aquest nivell, se li dóna un sentit a la vida”.  Quan ja has assentat tots els nivells inferiors, diria que has arribat al benestar, que no és poc.  A la societat en la que vivim, en la que els joves per entretenir-se obren blogs per diversió, és fàcil arribar-hi. El benestar és la plataforma ideal per saltar a la felicitat. 

Firmaríeu passar-vos tota la vida "només" amb benestar? 

No n’hi ha prou en tenir les necessitats cobertes, avui en dia exigim una certa qualitat en tot. Per exemple, un pagès que pràcticament cada dia de l’any menjava col i patata, tenia la necessitat de l’alimentació coberta però no estava satisfet, buscava anar més enllà. Enlloc de la piràmide de Maslow es parla de felicitat, però se suposa que està al darrere del 5è nivell, però ens hem de plantejar si és temporal o final (emoció – sentiment).

Per acabar d’arrodonir la seva teoria, Maslow va llegir diferents biografies i escrits de famosos per determinar si havien arribat segons ell al nivell màxim (autorrealització), així els autorrealitzats tenien varis punts en comú com: no eren susceptibles a la pressió social, i amb capacitat de riure’s de si mateixos.

La piràmide: el camí a la felicitat? 
Les crítiques a la piràmide es basen en dos punts: molts artistes que han patit pobresa, gana, depressions, criances difícils... Han aconseguit autorrealitzar-se en la seva obra sense tenir una “base de la piràmide sòlida”.  Probablement, el punt per on flaqueja més la piràmide és just aquell que la Tatiana m’ha demanat que expliqués: la propietat privada.  On queda aquella gent pobre sense propietats? Aquells que s’han superposat a la pobresa i supleixen la resta de les necessitats?... Simplement crec que la piràmide és només aplicable a la nostra societat desenvolupada, no té en compte altres tipus de societat.

Un cop desentrellada la piràmide de Maslow, cal que tots ens centrem a analitzar-la i pensar si és realment el camí a la felicitat. Considero que la felicitat no és una eterna, cal cada dia anar-la renovant, i buscant nous reptes per superar.  Potser per alguns el camí a la felicitat si que és piramidal i jerarquitzat, però per mi el camí a la felicitat té forma de somriure.

Per acabar, aquesta és l’entrada de la que em sento més orgullós i més il·lusió em fa publicar, ja que l’he escrit conjuntament amb la Marta, a més de respondre un comentari de la Tatiana. A més a més, des de la última entrada hem passat de 2 comentaris a 10! A més han comentat altres persones com: el Carlos, la Tatiana, la Marta, el Julio… A vosaltres, a l’Amanda, en Charly, i als posibles lectors ocults: gràcies per dedicar-me part del vostre temps!

PD: Si no he escrit abans és perquè ja s’han acabat les vacances, i comença la universitat junt amb tots els seus extraescolars, que faran que possiblement em passi menys per aquí.