sábado, 27 de noviembre de 2010

La hemoglobina dels vampirs


(Antes de empezar aviso que esta entrada está escrita en catalán si hay algún lector que no lo entienda, que lo comente y lo traduciré al castellano).

M’agraden els títols que desconcerten al lector, i t’obliguen a seguir llegint, tot i que avui en dia és un recurs que fan servir molts diaris de dubtosa reputació literària (com vaig exposar a Humor de periódico). 

Al companys biomèdics no cal que els expliqui res sobre la hemoglobina, però al gran (o petit) públic  cal explicar que la hemoglobina és una proteïna que es troba als glòbuls vermells que circulen per la nostra sang. Aquesta proteïna posseeix al seu centre un àtom de ferro a on s’unirà l’oxigen, definint així la funció de la hemoglobina: transport d'oxigen. La hemoglobina és una porfirina (grup prostètic) que per les seves característiques dóna coloració: així la porfirina que forma la hemoglobina dóna un color vermell (que li dóna el color característic a la sang) i la porfirina de la clorofila, resulta un color verd (per això les plantes són d’aquest color). 

Fins aquí la teoria quan tot funciona. Com sempre a la biologia existeixen excepcions, així trobem un grup de malalties, les porfíries en que fallen els enzims que intervenen en la síntesi del grup hemo).  Jo em centraré en la porfíria en que manca el ferro central. La major conseqüència de la malaltia és la fotosensibilitat: els porfírics al exposar-se al Sol fabriquen oxigen actiu (component del lleixiu), tòxic per l’organisme.  Així els afectats per aquesta malaltia solien seguir els següents consells:
- No s'exposaven a la llum solar (pateixen cremades molt doloroses)
- No menjaven alls (ja que aquests afavoreixen la renovació de glòbuls vermells)
- Bevien sang (per aconseguir glòbuls vermells de xai)
- Era hereditari
- Defectes en la dentadura: les genives són molt sensibles per a ells, ja que els capilars que les vascularitzen estan molt exposats, llavors al rebre llum solar, aquestes no es formen bé i tenen problemes a les genives. Consequència: tenen les dents més llargues, especialment els ullals són més llargs. 

Si a tot això li afegim que la desconfiança que sentim per la gent que no actua com la Societat ens mana que ho fem... ja tenim una llegenda!. La (bio)medecina avança i actualment els porfírics reben un tractament a base de carotens que fa que puguin fer vida normal. Així que qui ho sap, pot ser el teu company de classe, el conductor del teu bus, el teu professor... és un vampir!  

Pels companys biometges: això preten ser un escrit divulgatiu, així un escrit molt, però que molt, simplificat, si voleu saber més, la wikipedia és molt sàvia. 

Pels que us passeu per aquí sovint, gràcies. Tot i escriure menys aquest mes per culpa de la Universitat, he comprovat que el nombre de visites no ha decrescut gaire, això sempre dóna força per posar-se a escriure.


lunes, 15 de noviembre de 2010

Ciencia barata

Para nada tenía previsto escribir hoy, pero acabo de leer en La Vanguardia que las personas que divagan son más infelices. Si leéis el artículo encontraréis que:
"el solo hecho de encontrarse divagando prueba que no se siente bien en ese momento [...] Así pues, los autores concluyen que aunque la capacidad de divagar (darle vueltas a las cosas, dicho de forma coloquial)  permite al ser humano aprender, razonar y planificar y supone un importante logro cognitivo, lleva consigo un coste emocional."

Estoy completamente en desacuerdo. El primer argumento que voy a esgrimir contra esta teoría: todo se fundamenta en un experimento realizado por los usuarios de iPhone. O sea, ahora mismo cojo mi iPhone superchupiguay y subo el link a mi perfil de Facebook.  A los que vamos para científicos se nos dice que debe seleccionar a la población de forma homogénea, recogiendo todos los estratos de la sociedad, no apartando según criterios socio económicos (resumiendo muchísimo). Así este estudio sólo es aplicable a las personas con un iPhone que son una parte ínfima de los humanos que cohabitamos este mundo. Creo que este argumento refuta la teoría, por mucho que el estudio salga en una revista de prestigio (Science).

Para acabar de echar por tierra el artículo, una reflexión personal. Cuando veo a los niños, jugar la mayoría destilan, derrochan, exhuman felicidad. Estoy seguro que es porque no divagan: la ignorancia es la felicidad, hasta que uno se empieza a hacer preguntas. Cierto es que le estoy dando cierta razón al estudio, pero ¿quién firmaría vivir siempre con la felicidad de su niñez? Creo que la felicidad que se obtiene al hacerse preguntas, resolver algunas, compartir opiniones es mucho más plena que la de la niñez.  Al fin y al cabo, si no lo creyese, este blog no existiría ;-) 



EDITO: Alguien me ha comentado que no acababa de entender que pintaba el iPhone en esta historia. Simplemente los sujetos de este experimento son gente que se han descargado una aplicación de iPhone en la que debían responder a unas preguntas y luego los "científicos" han obtenido sus propias conclusiones.