(Antes de empezar aviso que esta entrada está escrita en catalán si hay algún lector que no lo entienda, que lo comente y lo volveré a colgar en castellano)
Al 1943, Abraham Maslow presenta la seva piràmide en la qual estableix 5 nivells de necessitats:
Nivell 1: Necessitats físiques: són aquelles necessitats bàsiques per sobreviure: respirar, beure, dormir, eliminar el que el cos no necessita, etc. El sexe també s’inclou en aquesta categoria, entenent el sexe com la única forma de perpetuar l’espècie. Segons Maslow, les úniques necessitats amb les que neix l’humà són aquestes i les altres es van afegint amb el temps.
Nivell 2: Necessitats de seguretat: implica sentir-se fora de perill, sentir-se segur, cosa que engloba la salut, la integritat física i també l’accés als recursos necessaris per sobreviure. Analitzaré a fons un punt que trobem a la wikipedia, a petició expressa de la Tatiana: seguretat de tenir una propietat privada. Per entendre millor aquest segon nivell, pot ser li hauríem de donar la volta a la definició inicial, i dir que a aquest nivell pertanyen les coses que tenim por a perdre, així és més fàcil d’entendre que avui dia, ens faci por perdre aquelles coses que valen cares com el mòbil, el mp3, la T-10...
Un cop superats aquests dos primers nivells entrem més en qüestió de sentiments i emocions.
Nivell 3: Necessitat d’afiliació: Tu en el grup, tu en la societat, sentir que formes part d’un grup.
Nivell 4: Necessitat d’autoestima: Tu i tu. Això implica l’autorreconeixement i la confiança en un mateix.
Sorprenent, no? Havia sentit que l’humà és social per naturalesa (Aristòtil), però no imaginava fins a quin punt. Pels humans és més important encaixar en el grup que en si mateix. Molts podran discutir aquesta afirmació, a aquests els dirigeixo aquesta qüestió: què passaria si no encaixessis en el grup, si no fossis acceptat? Què passaria si et passessis els dies sense parlar amb ningú? No creuries que l’estrany ets tu i no els demés? No t’intentaries assemblar als demés?. Poso un parell més d’exemples. En totes les religions sempre s’intenta formar un grup, perquè la gent tingui la sensació que pertany a “alguna cosa”, així la relació entre ells sol ser de “germans”. Un altre exemple relatiu als subjectes sobre els que la societat ha influenciat menys: els nens petits. Quin càstig més cruel hi ha que separar-los del grup? A la meva escola a vegades vèiem els nens de 5-6 anys que els castigaven fora de la classe i amb prou feines podien resistir segons abans de trencar a plorar.
Nivell 5: L'autorealització. És el més difícil de definir, l’únic que veig clar és que per arribar-hi cal tenir bastant assentats els nivells inferiors. Segons la wikipedia “a través de la satisfacció d’aquest nivell, se li dóna un sentit a la vida”. Quan ja has assentat tots els nivells inferiors, diria que has arribat al benestar, que no és poc. A la societat en la que vivim, en la que els joves per entretenir-se obren blogs per diversió, és fàcil arribar-hi. El benestar és la plataforma ideal per saltar a la felicitat.
Firmaríeu passar-vos tota la vida "només" amb benestar?
No n’hi ha prou en tenir les necessitats cobertes, avui en dia exigim una certa qualitat en tot. Per exemple, un pagès que pràcticament cada dia de l’any menjava col i patata, tenia la necessitat de l’alimentació coberta però no estava satisfet, buscava anar més enllà. Enlloc de la piràmide de Maslow es parla de felicitat, però se suposa que està al darrere del 5è nivell, però ens hem de plantejar si és temporal o final (emoció – sentiment).
Per acabar d’arrodonir la seva teoria, Maslow va llegir diferents biografies i escrits de famosos per determinar si havien arribat segons ell al nivell màxim (autorrealització), així els autorrealitzats tenien varis punts en comú com: no eren susceptibles a la pressió social, i amb capacitat de riure’s de si mateixos.
La piràmide: el camí a la felicitat?
Les crítiques a la piràmide es basen en dos punts: molts artistes que han patit pobresa, gana, depressions, criances difícils... Han aconseguit autorrealitzar-se en la seva obra sense tenir una “base de la piràmide sòlida”. Probablement, el punt per on flaqueja més la piràmide és just aquell que la Tatiana m’ha demanat que expliqués: la propietat privada. On queda aquella gent pobre sense propietats? Aquells que s’han superposat a la pobresa i supleixen la resta de les necessitats?... Simplement crec que la piràmide és només aplicable a la nostra societat desenvolupada, no té en compte altres tipus de societat.
Un cop desentrellada la piràmide de Maslow, cal que tots ens centrem a analitzar-la i pensar si és realment el camí a la felicitat. Considero que la felicitat no és una eterna, cal cada dia anar-la renovant, i buscant nous reptes per superar. Potser per alguns el camí a la felicitat si que és piramidal i jerarquitzat, però per mi el camí a la felicitat té forma de somriure.
Per acabar, aquesta és l’entrada de la que em sento més orgullós i més il·lusió em fa publicar, ja que l’he escrit conjuntament amb la Marta, a més de respondre un comentari de la Tatiana. A més a més, des de la última entrada hem passat de 2 comentaris a 10! A més han comentat altres persones com: el Carlos, la Tatiana, la Marta, el Julio… A vosaltres, a l’Amanda, en Charly, i als posibles lectors ocults: gràcies per dedicar-me part del vostre temps!
PD: Si no he escrit abans és perquè ja s’han acabat les vacances, i comença la universitat junt amb tots els seus extraescolars, que faran que possiblement em passi menys per aquí.
